DESPRÉS DEL MONOPOLI CATÒLIC: RELIGIÓ, ESPIRITUALITAT I ATEISME EN L'ESPANYA CONTEMPORÀNIA
Espanya ja no és un país de majoria catòlica. Tampoc és un país completament secularitzat. Els matisos són fonamentals per entendre les transformacions que ha viscut la societat en termes de religió durant les darreres dècades. El Baròmetre sobre Religió i Creences a Espanya ens dona pistes per identificar i analitzar els principals canvis en aquest àmbit.
Més enllà de les categories binàries
Tenir o no tenir creences religioses emergeix com una frontera que divideix la població: un 49% de persones declaren que sí que tenen creences religioses i un 51% que no. Ara bé, aquesta no és una divisió binària entre catòlics i ateus que separa blocs homogenis, sinó que amaga una realitat més complexa.
D’una banda, en els darrers anys guanyen presència les minories religioses, amb un 8% de la població que es reparteix entre cristians evangèlics, musulmans, testimonis de Jehovà, budistes o jueus, entre d’altres. Alhora, aquells qui s’identifiquen com a catòlics són un 46%, però aquesta adscripció s’expressa de múltiples maneres: des d’una participació devota en el catolicisme fins a una identificació light en termes culturals.
De l’altra, hi ha un 42% de la població que no s’atribueix cap identitat confessional, és a dir, que diu que no és membre de cap religió. Ara bé, els ateus —aquells que neguen l’existència de Déu— són només un 11%, mentre que la resta es reparteix entre indiferents (17%) i agnòstics (14%), categories que han anat en augment i tenen especial pes entre les generacions més joves.
Així, el Baròmetre confirma una intuïció que fa temps que assenyala la sociologia de la religió: el paisatge religiós ja no es pot descriure en termes binaris —ser catòlic o ser ateu—, sinó que ens trobem davant d’una realitat cada vegada més complexa i fragmentada.
El desdoblament de la religió: transcendència i identitat
En analitzar les dades, hi ha dos elements aparentment paradoxals que convé explicitar.
En primer lloc, el fet de tenir una identitat confessional —com a catòlic, evangèlic o musulmà— no implica necessàriament afirmar tenir creences religioses. Un 26% de les persones que diuen pertànyer a una religió no es consideren persones espirituals o interessades en el sagrat. Es tracta d’adscripcions de tall cultural i identitari més que no pas vinculades a l’experiència quotidiana de la fe. La religió actua com a comunitat de memòria i d’identificació, però no sempre es tradueix en pràctiques o creences. És un tipus d’identificació que augmenta en contextos de secularització (Grace Davie, 2000) i també en entorns de major diversitat religiosa: davant “l’altre religiós”, la pertinença religiosa pot mobilitzar-se com a factor identitari, de vegades en clau reactiva.
En segon lloc, també convé emfatitzar la situació inversa: no ser membre de cap confessió religiosa no et fa, automàticament, ateu. Un 40% dels agnòstics afirmen creure en algun tipus de realitat espiritual o força vital, i un 16% creu en el poder de la natura i la mare terra. Entre els indiferents aquests percentatges són menors però significatius. A més, un 40% del conjunt de la població afirma creure molt o bastant en les energies, un 21% en l’astrologia i un 15% en la vidència. Emergeix, així, una espiritualitat heterodoxa que busca la transcendència deslligada de les institucions religioses tradicionals: no és majoritària, però va guanyant presència en les darreres enquestes, tant a escala catalana, espanyola com europea.
La secularització com a procés plural: gènere, generacions i territori
La secularització avança de forma gradual i continuada, però no és un procés uniforme. A les franges més joves, la religió institucional ha perdut pes com a referent vital: un 61% dels joves es declaren no religiosos. Ara bé, aquest “no religiós” no equival a definir-se com a ateu: gairebé quatre de cada deu joves afirmen creure en alguna força espiritual o energia vital, i prop d’un terç confia en l’astrologia o en la possibilitat de la reencarnació. El que s’esvaeix no és tant la recerca de transcendència com la capacitat de les institucions religioses tradicionals per esdevenir, als ulls dels joves, referents legítims en la recerca de sentit. La cultura del do it yourself també amara el terreny espiritual: molts joves construeixen la seva pròpia gramàtica del sagrat amb fragments de psicologia, meditació, sacralització de la natura i pràctiques diverses que poden anar des d’encendre una espelma, meditar o fer ioga fins a consultar el tarot.
En termes de gènere, les dones mostren una vinculació especialment intensa amb l’espiritualitat. És més gran el nombre de dones que es consideren espirituals però no religioses, i afirmen en major proporció creure en alguna realitat espiritual o força vital i en el poder de la natura i la mare terra. També manifesten, en general, més confiança en l’existència de l’ànima, les energies, la vida després de la mort, els àngels, l’astrologia o la reencarnació, i declaren meditar o fer ioga amb més freqüència que els homes. En canvi, pel que fa a pràctiques vinculades a la religiositat tradicional —participar en processons, llegir la Bíblia o fer dejuni per motius religiosos— les diferències entre homes i dones són molt més modestes. Entre els 18 i els 24 anys, la creença en un Déu únic arriba al 38% en el cas dels homes i només al 18% en el de les dones, però aquestes afirmen en major mesura creure en una força espiritual (37%) i en el poder de la natura (7%). Identifiquem, per tant, una tendència a la feminització d’una espiritualitat vinculada a la natura i a les energies. Aquestes dinàmiques també travessen la religiositat minoritària: diversos estudis mostren com les dones musulmanes desenvolupen rols públics i comunitaris que desborden els estereotips de gènere (Martínez-Cuadros & Giorgi, 2025).
En termes territorials, també hi ha diferències significatives. La secularització és molt més marcada a Catalunya, Euskadi i les Illes Balears que en d’altres territoris de l’Estat. En aquest sentit, és a Andalusia on el percentatge de persones que es declaren catòliques és superior (57%), mentre que és a Catalunya on és menor (31%), exceptuant Ceuta i Melilla (27%), que tenen una realitat social i religiosa particular. Ateus, indiferents i agnòstics tampoc es distribueixen de manera homogènia, i alguns territoris presenten un pes rellevant d’altres confessions religioses, especialment Aragó, Catalunya i la Comunitat de Madrid. En aquestes diferències hi conflueixen factors com el paper històric de la religió, la presència de minories nacionals, la geografia urbana i rural i les dinàmiques migratòries, tal com ja apuntaven sociòlegs com Joan Estruch (1972, 1996) o Alfonso Pérez-Agote (2005).
Desritualització i ruptura de la transmissió generacional
Les dades sobre rituals i transmissió religiosa són eloqüents: el 92% de la població de l’Estat va ser batejada però, avui dia, només un 48% batejaria els seus fills o duria a terme el ritual equivalent en cas de pertànyer a una minoria religiosa. Un descens similar es produeix en el cas de la comunió: un 85% hi ha passat, i avui només un 38% voldria que els seus fills la fessin. Pel que fa als matrimonis, només un 42% afirma haver-se casat amb un ritual religiós.
Encara són més significatives les dades relatives als rituals mortuoris: només un 30% de la població afirma preferir una cerimònia de caràcter religiós en morir; un 15% en vol una d’una altra índole; un 25% no en vol cap i a un altre 25% li és indiferent. Són percentatges elevats que confirmen els canvis ja visibles en l’augment de pràctiques com la incineració o en la pèrdua de pes de la extremaunció. Les etapes de la vida continuen existint —naixem, ens emparellem, ens reproduïm i morim— però, si dècades enrere era l’Església catòlica qui marcava els ritmes i les formes dels rituals de pas, avui ja no és així. Les cerimònies catòliques que abans estructuraven la biografia —batejos, comunions, matrimonis, funerals— s’han debilitat com a mecanismes d’integració social. No sembla clara quina és l’alternativa: per una banda, els rituals laics guanyen presència; per l’altra, també creix la indiferència envers els rituals de pas.
En termes d’educació catòlica, de transmissió explícita de la fe, també s’ha produït una davallada molt notable. Si un 87% de la població enquestada afirma haver cursat l’assignatura de religió, avui només un 39% hi apunta, o hi apuntaria, els seus fills. De forma similar, si un 50% afirma haver anat a escoles amb ideari religiós, avui només un 30% hi portaria els seus fills. La sociòloga francesa Danièle Hervieu-Léger (1993) descrivia la religió com un fil de memòria que es transmet de generació en generació a través de la socialització i el ritual. Aquest fil, en la nostra societat, s’ha anat debilitant i les memòries del sagrat ja no tenen la força d’antany. La secularizació, en el cas de l’estat espanyol, té una forta dimensió generacional com ja van mostrar Requena i Stanek (2013).
La religió: de majoria social a minoria cognitiva?
Ara bé, en aquest diagnòstic convé no trivialitzar el pes que la religió encara té. Tot i que la secularització ha avançat amb força, un 49% de la població afirma tenir creences religioses i un 17% declara practicar de manera regular. En termes absoluts, això representa diversos milions de persones la vida quotidiana de les quals continua estructurant-se al voltant de pràctiques i espais de sociabilitat religiosa.
Si mirem amb més detall aquesta minoria practicant, observem dues tendències: d’una banda, les minories religioses —especialment musulmanes i evangèliques— mostren nivells de pràctica superiors als catòlics; de l’altra, els practicants no es concentren únicament en edats avançades, sinó que, tal com assenyala Joseba García Martín (2022), també existeixen grups significatius de joves que viuen la fe de manera intensa i es perceben com a minoria cognitiva en un entorn cada vegada més secularitzat. Per exemple, en la franja entre els 25 i els 34 anys hi ha un 6% que acudeix més d’una vegada a la setmana al culte religiós i un 7% que hi va un cop per setmana. El creixement d’iniciatives com Hakuna o els retirs Efetà reflecteix aquesta dinàmica de minorizació de la fe i de creació d’espais de socialització religiosa intensiva. En paral·lel, en l’àmbit de les minories religioses destaca l’alta participació a les esglésies evangèliques, des de les Filadèlfia de majoria gitana fins a diverses comunitats transnacionals presents a moltes ciutats.
Tot i l’avenç de la secularització, no podem dir que la religió sigui insignificant: encara hi ha un grup rellevant la vida del qual s’articula al voltant de pràctiques i espais religiosos. En el pla estructural, el catolicisme continua molt present en el calendari, les festes, part de l’escola concertada o el patrimoni sostingut amb fons públics. Sovint aquesta empremta apareix com a catolicisme banal (Griera et al., 2021), gairebé invisible però operativa en la identitat pública. Tot plegat es produeix en un context de pluralitat religiosa i no religiosa creixent que exigeix marcs de convivència inclusius i respectuosos.
Nous horitzons del sentit
El Baròmetre també analitza les fonts de sentit vital. La religió i l’espiritualitat ocupen l’últim lloc, amb un 31% que considera que aporten molt o bastant sentit, mentre que predominen fonts relacionals i postmaterialistes: la família (90%), l’amistat (79%), el creixement personal (78%) i la natura (71%). Entre els més joves, fins i tot les mascotes adquireixen rellevància (47% en general i més del 55% entre els qui tenen entre 18 i 24 anys), fet que indica noves formes de vincle social i una major centralitat de la relació amb la natura i amb altres espècies.
Aquests dades suggereixen un desplaçament de la tradició i la religió cap a dimensions més relacionals i autoreflexives. La importància atorgada a la família i a l’amistat subratlla el paper del vincle afectiu, mentre que la presència elevada del creixement personal —tercera font de sentit— apunta a processos d’autoexploració el contingut exacte dels quals desconeixem i que haurien de ser objecte d’investigacions de caire qualitatiu. Giddens (1991) ens dona algunes pistes quan parla del “projecte reflexiu del jo”; Sloterdijk (2009) descriu la modernitat com un conjunt de pràctiques d’autotransformació; i Rosa (2019) proposa pensar el sentit en termes de ressonància. Llegits així, els dades mostren una recerca de ressonància social, personal i ecològica: vincles afectius, diàleg interior i connexió amb la natura. En conjunt, expressen un gir posttranscendental en què el sentit s’articula menys a través d’institucions religioses i més mitjançant relacions de reciprocitat i vincle amb els altres, amb una realitat espiritual força indefinida i amb l’entorn.
Apunts finals
El Baròmetre sobre Religió i Creences a Espanya dibuixa un paisatge religiós en transformació. La primera conclusió és clara: la secularització ha avançat de forma constant i gradual en les darreres dècades i el catolicisme ha anat perdent centralitat. Ara bé, el diagnòstic seria erroni si el reduïm a una relació de suma zero entre catolicisme i ateisme. El canvi religiós posa al descobert, especialment, l’emergència d’una àmplia gama de grisos on s’ubica la població en termes religiosos i espirituals i la importància de la lectura pausada i matisada de les dades. Com a resum final, hi ha quatre elements clau que hem de destacar. Primer, el creixement de la diversitat religiosa i la força emergent de les persones que s’identifiquen com a membres de les minories religioses. Numèricament són, encara, un 8% però tenen especial pes en les generacions més joves, i alhora mostren uns nivells de pràctica i adhesió superior a la mitjana. Per tant, deduïm que la seva rellevància augmentarà en les properes dècades.
En segon lloc, l’existència d’una població catòlica que ja no té el pes d’antany però que encara té una presència significativa que no podem menysprear. A més, tot i que entre les persones que s’identifiquen com a religioses hi ha una pluralitat ideològica notable —tal com mostren també alguns estudis recents sobre la joventut catalana (Albert-Blanco, Martínez & Arbós, 2025)—, la representació pública de la religió continua estant fortament marcada per veus conservadores, cosa que contribueix a reforçar una imatge esbiaixada del vincle entre religió i política.
En tercer lloc, l’existència d’una població atea rellevant que, a més, es manté en posicions ideològiques clarament d’esquerres però que no ha crescut amb la velocitat que preveien les teories de la secularització. Alhora, la significació creixent de categories que no havíem previst des de la sociologia, com la de les persones que es declaren agnòstiques o indiferents.
Finalment, l’emergència de creences i pràctiques espirituals que s’expressen fora dels marcs institucionals tradicionals, i que en certa manera es poden llegir, també, com a fruit de la crisi social de mediacions i de deslegitimació de les fonts d’autoritat tradicional. És una espiritualitat que va en consonància, també, amb els nous horitzons de sentit que apunten cap a la recerca d’una ressonància, i d’unes formes de sentit, més ancorades en el vincle social i la relació amb la natura i les altres espècies, que amb Déu o les institucions tradicionals.
En definitiva, després del monopoli catòlic, la religió a Espanya no ha desaparegut, sinó que s’ha transformat. El paisatge actual és plural, fragmentat i ple de matisos, on conviuen la religiositat tradicional, l’espiritualitat heterodoxa i la indiferència. En aquest context, el repte és l’aprenentatge de la pluralitat: reconèixer la diversitat de creences —i de no creences— com un valor democràtic i cultural essencial per a una convivència complexa però inclusiva, plural i oberta en el segle XXI.